Records d'infantesa

-Mira'l, que petitó que eres aquí! Sembla mentida que darrere d'aquesta mirada tan bufona s'hi amagués un autèntic belluguet. -Va dir amb un to nostàlgic.

Vaig assentir en silenci mentre observava atentament cadascuna de les fotografies que em mostrava la mare. N'hi havia tantes d'imatges, tants instants per reviure que no volia que se m'escapessin cap d'aquells records d'infantesa.

-Aquesta foto demostra perquè ets un autèntic golafre. Mira com gaudies de les costelles i quina panxa que feies! -Va esmentar entre riures la meva germana gran.

La meva contesta va ser exemplar: -Eh, que em conservava molt bé, jo!

Ella va treure un altre àlbum de velles i belles fotos de quan érem una mainada. Veure aquelles imatges sí que em va fer gràcia. Ens vam submergir dins de tots aquells records, vam riure recordant aquells Nadals, aquelles quedades familiars... Però veure aquella foto em va descol·locar del tot. Vam callar de cop, semblava que hagués passat un àngel.

Notava la sensació d'haver de trencar el gel, però ja ho va fer ella: -Escolta bé el que et diré, germanet. Agafa les tres fotos que t'agradin més de quan eres petit i vés a visitar a la Dèlia. Ella et donarà l'oportunitat de reviure aquells records que li hagis portat. No ho sap ningú això, així que aprofita-ho bé.

-Però, perquè m'ho dius això? -Vaig preguntar estranyat.

-Doncs, perquè sé que sovint no trobes el nen del teu interior per estar bé. Així que he pensat que retrobar-te amb la teva infància t'ajudarà! -Va exclamar emocionada.

No m'ho vaig pensar dues vegades. És cert que em va costar escollir entre totes aquelles relíquies, però finalment vaig agafar les dues imatges dels moments en els quals vaig ser molt feliç. Una d'elles era del dia que vam anar al Camp Nou, a veure un Clàssic. Recordo viure el partit amb molta intensitat i il·lusió. Veure marcar en Ronaldinho va ser tot un luxe, perquè quin ídol, aquest home! La segona imatge era d'aquell viatge en família a una terra que sempre estimaré, la gallega. Galícia per mi és curiositat. I la foto restant és la que em va arribar directament a tocar el meu cor.

Un cop a Cala Dèlia, coneguda com la fada del barri, li vaig explicar el que em va dir la meva germana. Ella ràpidament va agafar una llibreta, em va preguntar per les fotos portades i va començar a prendre nota de tot el que li explicava d'elles. En aquell moment em vaig plantejar si era una bona idea reviure tot allò, ja que potser si sortia dels límits, podria canviar el meu futur. Abans de poder negar-li el tracte, va dir allò que no volia que negues: -En aquesta foto no hi surts tu, són la teva germana i el teu avi. No puc transportar-te aquells temps, noiet. Tu no existies encara.

Sí que existia! Bé, m'estava desenvolupant dins de la panxa de la meva mare. Però, hi era! -Vaig sobresaltar amb impotència.

La fada va empatitzar amb mi i va llegir en els meus ulls la necessitat que tenia de viure aquells moments de deliri amb el meu avi mort. -Jo noto, cada vegada més fort, que parlar amb ell m'ajudaria a trobar-me a mi mateix, perquè el pare sempre m'havia parlat molt bé del seu pare, deia que era un home massa bondadós, que li encantava la mainada... M'explicava que li va fer molta il·lusió saber que tindria un nou nét i que si l'hagués conegut...(Sempre em costa acabar aquesta frase.)... m'hauria aportat una quantitat de coses inexplicables. Hauria viscut la infància d'un altre color. Necessito conèixer'l i que m'enriqueixi de bondat. - Vaig suplicar-li amb llàgrimes als ulls.

-D'acord, et portaré amb el teu avi, però llavors no podràs reviure els altres instants de la teva infància, eh. Si estàs convençut, t'aviso que aniràs a parar al mateix lloc i moment exacte que el de la foto. -Va dir-me la Dèlia orgullosa.

Vaig acceptar i em va dir: -Doncs és tan senzill com subjectar la fotografia amb força i cridar "Com puc estimar tant a una persona que no he conegut mai?!"

Un cop estudiades les instruccions de la Dèlia, vaig córrer cap a casa per agafar quatre coses importants per ensenyar-li a l'avi. Vaig tornar tan ràpid que semblava que hagués volat, i és que estava tan nerviós que no vaig ni pensar en quina seria la manera per tornar al món real un cop fos dins la fotografia amb el meu avi. I aquí no sé si l'error va ser meu per no preguntar-li a la fada, si va ser culpa d'ella per no esmentar-m'ho o si no m'ho va dir expressament. De totes maneres, estava clar que allò no em preocupava perquè no vaig ni trigar quatre minuts en pujar amb la Dèlia, subjectar d'imatge amb totes les meves forces i cridar a flor de pell: "Com puc estimar tant a una persona que no he conegut mai?!". Va ser la pregunta més sincera que he formulat en tota la meva vida i esperava que aviat fos resposta amb la mateixa intensitat.

Em vaig despertar a casa la meva àvia, sols que tot estava un xic canviat, respirava uns aires diferents i una olor transparent corria en l'ambient. Semblava que hagués viatjat en el temps, quan estava apreciant amb deliri el meu entorn de cop el vaig veure allà, assegut jugant a un solitari mentre esmorzava com si fos un dia qualsevol. Em vaig apropar lentament i li vaig deixar damunt la taula les quatre coses que havia dut per ell acompanyades d'un dolç "bon profit". S'ho va mirar amb deteniment, va alçar la mirada i em va somriure. En aquella rialla vaig llegir automàticament que sabia que jo era el seu nét. No em vaig preguntar com ni per què, tan sols em vaig alegrar i vaig moure els músculs de la cara per tal de retornar-li el gest. Aquell moment va ser preciós, va ser la primera vegada que vam connectar avi i nét. Tanmateix, em van entrar ganes de plorar, crec que ho va notar i em va convidar a seure al seu costat. Vaig entrar amb ell en la que es convertiria la conversa que em marcaria un abans i un després. Vam parlar del passat com si no s'hagués acabat mai, el present me'l vaig intentar menjar per saltar cap al futur, però l'avi no em va deixar. Va ensumar que alguna cosa dins meu no funcionava del tot bé, li vaig explicar tot fil per randa, crec que mai m'havia desfogat tant com aquell dia.

-No encaixo amb el meu entorn, avi. Hi ha alguna cosa en mi que em fa ser diferent i això sovint desemboca a què m'empresoni amb la solitud. -Vaig confessar entre llàgrimes.

-Veig la immensa necessitat que tens d’alliberar-te de tota aquesta càrrega que t’ha anat arrastrant durant aquest últims anys. La diferència, la por, la manca d’autoestima i la solitud; són només quatre paraules potents amb un seguit d’afers pesants al darrera. Per culpa dels quals ha brotat en tu aquest buit blanc i negre. Sé que el veus del color de la nit però has de saber que aquest et farà treure la grandesa que portes a l’interior, que és molta. Ja que sense la foscor no existiria la claror. Entenc que defineixis aquesta etapa amb una paraula tan clara com la complicada però, primer de tot, no t'has aturat a pensar mai que potser és la resta que no encaixa amb tu? Perquè si ets diferent, ets únic. Estic segur que en més d'un instant t'has notat especial pel simple fet de sentir i veure les coses des d'una altra perspectiva. També, has de deixar d'intentar connectar amb l'entorn que no et mereix per connectar amb la primera persona que et mereix, tu. Escolta'm bé, primer has d'aprendre a estimar-te a tu mateix i després aprendràs a estimar el que t'estima. No tinguis pressa, atura't i pensa amb racionalitat, que de vida només en tens una. Tu ets l’única persona que et pot estimar de veritat i la que et pot ajudar a guanyar aquesta batalla; pensa que sovint no ens n’assabentem que el pitjor enemic som nosaltres mateixos. En segon lloc, sé que la solitud és una càrrega que es molt dura de suportar, ja que, si no la gestiones de manera correcta pot arribar a ser un dels pitjor mals que pot sentir l’ésser humà. Però si tens passions, la solitud ja no et fa por ni respecte ni foscor, sinó que t’és un refugi de retrobament amb tu mateix. Per això, aferra't a les quatre coses que m'has dut, perquè en elles puc llegir qui ets tu. Les dues fotos de quan eres petit m'ensenyen l'infant del teu interior, l'espardenya em mostra que vius la vida amb passió i tradició, el bolígraf que ets tot un diamant en brut molt apassionat que encara té moltes coses per escriure al món i el rellotge ens diu que el temps passa i no crec que vulguis cremar-lo amb tristesa. Sé que et coneixes més del que et penses, perquè bé que has sigut tu qui ha escollit aquests objectes en els quals trobaràs la resposta d’aquesta problemes amb molta personalitat. Tu, ja que tu ets l’única persona que té el control i el poder de aturar aquest mal. -Em va contestar amb total saviesa.

Vaig quedar parat per aquelles paraules que em va dedicar. Sabia més de mi que jo mateix i això em va omplir. No sabia què dir-li, simplement el vaig abraçar tan fort que va poder notar el meu agraïment. I a cau d'orella li vaig esmentar que volia alimentar-me de felicitat.

-Plorar també vol dir ser feliç, perquè sense la tristesa no sabríem valorar la felicitat. No et posis més pals inútils a les rodes i camina, no corris, que el temps és or. No vulguis córrer per passar aquesta etapa, vés amb calma, aprecia cada moment que mica en mica tot girarà cap a millor. Creu-me. Serà dur el camí, però camina fins i tot quan els teus peus et diguin prou, camina fins i tot quan les pedres et pesin al cor i quan arribis dalt del cim crida que t’estimes, que has guanyat la batalla i t’has retrobat amb la felicitat. Si et tornes a sentir perdut busca'm entre les estrelles i recorda tot el que t'he dit anteriorment. -Va dir-me amb afecte.

Llavors, vaig entendre moltes coses. Li vaig prometre que seria feliç i que arribaria a ser tot allò que em proposes.

De cop i volta, em vaig despertar de nou a l'habitació encantada de la Dèlia, i en aquell moment vaig saber que l'avi havia complert la seva missió amb mi. Ara em tocava a mi complir la meva amb mi mateix.

Aquella nit observant les estrelles amb admiració vaig sentir l'avi més a prop que mai, i per fi vaig descobrir què hi ha més enllà de la Lluna.