L'any.

Mai m'havia atura't a pensar que un nombre tan simple com un tres, seguit d'un sis i acabat amb un cinc feia referència a una cosa tan immensa, tan bèstia i temporal reconeguda com un any. I encara és més sorprenent que en una paraula tan petita d'una síl·laba hi recaigui un pes tan gran com els records, l'aprenentatge i les persones. Però el que em fascina per sobre de tot és que; és dels únics finals, no diré feliços, sinó celebrats, que no van associats amb el dolor; potser amb l'enyorança i l'amor. I avui, a escassos dies de trobar-nos preparant els dotze raïms; et pregunto: realment què estem preparant un gran comiat o una gran salutació?

Jo encara no ho sé, espero que al final d'aquestes paraules ho hagi descobert. El que sí sé del cert que faig i estic segura que tu també ho fas abans d'acabar l'any és recordar. Una altra paraula que aboca un gran, no, uns grans significats. També, persones, experiències i sentiments Un verb tan espectacular associat a un de nou fascinant: pensar. Perquè quan t'atures i recordes, penses, rius i a vegades plores. En aquest moment hi ha persones que tan sols veuen imatges, d'altres les acompanyen amb cançons o escrits. Tanmateix hi ha uns que senzillament senten l'afer com si fos el mateix dia que el van viure. Els de més enllà s'alegren i els de més a prop s'entristeixen; però tots s'emocionen. Jo penso i recordo una persona que mai he pogut conèixer. Bé, no la recordo, me la imagino i això em genera una enorme impotència. Cada any sempre toco aquest lloc buit, el teu lloc guardat dins meu. A vegades ploro i llavors penso en la sort de tenir a altres tresors que m'han fet créixer. Diuen que el que més emprenya és el que més estima i la que més et cuida és la que recordaràs cada dia. N'hi ha una que em fa ser qui sóc i de la que he après tota tristesa i alegria. Acompanyada d'uns pallassos adorables i entranyables. Això sí, jo en conec unes que han entrat de noves, unes han decidit dir adéu i no quedar-se, d'altres dir fins aviat i acompanyar-me. I admiro a les que un any més ens hem vist créixer. 

Sovint senzillament, recordem persones i aquestes ens recorden experiències. Esdeveniments eufòrics, trists i inoblidables. Jo en guardo uns quants de cada eufòrics diré mediterranis, trists diré solitud i amb inoblidables diré persones. 

També segur que saps que aquestes experiències acaben desencadenant sensacions conegudes com a sentiments. Jo diré uns altres verbs: aprendre, madurar i crèixer, és el que he fet més aquest any. Primer he hagut d'observar-me i escriure, per acabar de conèixem, després he après i de cop he madurat i crescut. No ho hagués fet sense certes experiències viscudes amb persones indicades que cadascuna m'ha generat sentiments essencials per fer-me ser qui sóc. 

Per tot això acomiadaré un any més, no; a l'any amb un gràcies.