Tu, jo i Girona.

Sempre havia desitjat això, poder viure al teu costat. Aturar-me i pensar, respirant l'aire pur dels teus racons més emblemàtics i omplir-me de vida, tendresa i història. Que tu fossis la ciutat que enlluerna els meus ulls cada dia. Ho he somiat durant tants anys, m'imaginava caminant pels teus preciosos carrers del casc antic, deixant enrere els meus mals, i simplement, connectar tu, jo i la teva bellesa. 

Des de ben petita ja sentia una forta atracció per tu, m'encantava imaginar-me a mi, de gran, escrivint, estudiant, gaudint, caminant, fent vida dins teu. Malauradament en aquells moments vivia, bastant lluny de tu, bé, potser no tan, al cap de munt de Catalunya, on el mar i la muntanya es troben al bell mig del pla, i aquest pla era l'Empordà. Allà vivia jo, un lloc preciós, sí, però quan vaig posar els peus en els teus carrerons, rodejada d'art, la teva màgia em va captivar de ple. Ho recordo molt bé, era una excursió de l'escola, anàvem a gaudir de Temps de Flors, va ser com amor a primera vista. Imagina't si vaig gaudir que un cop a casa, Figueres, se'm feia petit. Ja podia anar a tots els pobles de la comarca que res era comparable, ni inimitable com el teu encant. Aquell dia vaig entendre la famosa frase, "Girona m'enamora", vaig descobrir un nou sentiment, que al llarg dels anys s'aniria enriquint de cultura.

Així doncs, uns deu anys més tard, el meu somni s'ha fer realitat. Per fi puc escriure, estudiar, gaudir i caminar a la ciutat que em va robar el cor. No saps la immensa felicitat que sento al poder escriure la frase següent; visc a Girona. Realment, viure dins teu és un aprenentatge constant, de cultura, sobretot, tens tantes cares i colors per explorar, que ni una vida sencera al teu costat em deixaria tastar. M'encanta llevar-me de bon matí, i que el primer que vegi sigui el campanar de la teva Catedral, observar-lo atentament i pensar en quina sorpresa amagada em tindràs preparada per a avui. Arribar a la nit, és el meu moment preferit, escriure't de nou acompanyada de la melodia de les campanes d'aquesta Catedral. He de dir que alguns veïns conten els segons que queden perquè s'acabi aquest soroll. Jo no ho definiria com a soroll, sinó com a un so, el qual, em relaxa i m'inspira. És el millor moment del dia.

Tot anava genial, cada dia que passava m'enriquia una mica més. Fins que va arribar una nit que les campanes no em van venir a visitar soles, venien acompanyades. Una inquietud se'm va menjar la curiositat per descobrir qui era. Qui era el què? Jo tampoc ho sé, però sentia que una llum em cridava, em necessitava. M'hi vaig llançar i la vaig anar a buscar. No sabia què cercava, vaig recórrer en una setmana, cada vespre, tots els punts més importants de la ciutat, el Parc del Migdia, la Plaça del Lleó, la Plaça U d'Octubre, la Plaça Independència, la Plaça Catalunya, la Rambla, el Pont de les Peixateries, la Plaça del Vi, tot el Barri Vell. Però res, fins que una nit el sentiment va embogir un xic més i vaig arribar a les Muralles. Allà, de cop, et vaig trobar i tot es va calmar. Vaig desconnectar per connectar de nou amb la persona que em feia feliç, la persona que em van rebatre el passat estiu a les Rambles de la capital catalana. Vaig alçar la mirada, vaig topar amb la Lluna i et vaig veure a tu. Era com si la teva lluminositat em cremava de nou per dins, notava la teva escalfor fictícia. Em volies dir alguna cosa, quan em vaig girar per contemplar la bonica Girona que tenia allà, era com tenir-te a tu davant dels meus ulls. Perquè tu ets Girona. Tu ets el sentiment que estimava aquesta ciutat, no jo. Per això, ara visc tot el que no vam poder viure junts dins la teva estimada Girona.