Més enllà de tu.

Aquesta nit no hi ha manera que m'agafi el son. Ho he provat tot, deixar la ment en blanc, respirar profund, fins i tot he hagut de recórrer al clàssic mètode de contar ovelles, però res! Són les quatre i vaig per l'ovelleta 444, crec que ja és massa tard i l'insomni s'ha apoderat de mi. Saps què passa? Que tinc una sensació estranya, em sento observada.

Començo a mirar la foscor de la meva habitació, no aconsegueixo veure res característic llevat d'una llum blanquinosa que venia de la terrassa. Sembla com si m'hagués vingut a visitar un àngel. Surto del llit, vaig cap a fora i és just en aquell instant quan els meus peus noten la fredor del terra, però en aquest moment, res és més important que descobrir quin secret s'amaga darrere d'aquella blanca llum.

Surto al balcó i t'hi veig a tu. Et miro fixament durant un minut, dos, tres, i al quart minut és quan caic en què eres tu que em miraves de reüll a través del teu fosc vel. Segueixo mirant-te, pensant en els molts secrets que deus guardar en el teu mig rostre. M'agradaria que em poguessis dir quin d'aquests és el que et fa somriure de cantó i jo poder-te explicar que ets el meu secret preferit de cada nit. Amb tu me n'he adonat que tots tenim un costat clar i obscur, com tu. També passem dies en que senzillament som foscor però anem creixent fins a ser totalment claror. I això m'agrada, perquè me n'adono que no som tan diferents tu i jo. Et seré sincera, he agafat el gust de tancar els ulls, respirar fons i explicar-te el millor i el pitjor moment del dia, mentre sento la teva lluminositat travessant les meves parpelles. No vull que m'abandonis mai, ja que és així com he anat trobant què hi ha més enllà de mi. Ara, només em falta descobrir què hi ha més enllà de tu.

El que sí que he descobert avui, és que per mi ets esperança, Lluna. Perquè entre tanta foscor, m'has fet veure que sempre hi ha la petita llum brillant de confiança.